Arts escèniques
Manresa – 23 gener 2026 2.00 h
MARCEL GROS
PALLASSO, GUANYADOR DEL PREMI ZIRKÒLIKA A LA TRAJECTÒRIA 2025
“Parlar de política teatral és com parlar d’intel·ligència militar”
Ha superat la trajectòria de Teatre Mòbil, que va fundar amb altres companys després de formar-se amb els Colombaioni
Celebra la imaginació, i diu sarcàstic: “El dia que necessiti un portaavions per escenificar un portaavions faré pel·lícules!”
Marcel Gros, fa uns dies, al seu magatzem de Manresa, fent broma amb el Premi a la trajectòria dels Zirkòlika, entregat a finals d’any JUANMA RAMOS.
Claret Papiol corregia la premsa: “El Marcel Gros i jo no parlem, el que passa és que diem coses”
Avui la producció [de teatre familiar] és més gran i el mercat és més petit [respecte a fa 40 anys]
Els adults ens amaguem darrere dels prejudicis i no participem de les coses, no les mirem
Tanta eficàcia amb la llengua i resulta que això ens porta pel camí de perdre el nom dels arbres
Jordi Bordes – Manresa
Marcel Gros va rebre fa unes setmanes el premi Zirkòlika de trajectòria a la vela del circ Raluy. Ho va agrair declarant: “Que la màgia del circ no acabi mai.” És una persona estimada, estigui a dalt o a baix de l’escenari. Ha superat la trajectòria de Teatre Mòbil (el grup s’ha jubilat definitivament, des de l’1 de gener), un grup amb el qual va treballar fins al 1991. Ha passat de dir-se saltimbanqui (“a la tarda feia el salti [activitats artístiques] i al matí feia banqui [treballava al banc]”) a Xahrazad (“faré les mil i una per estar a l’escenari”). La ironia i la humanitat revelen una profunditat reflexiva i una incessant necessitat de jugar amb les paraules.
Si es compten els primers cops que sortia pel carrer fent jocs malabars, supera el mig segle de carrera. Quan es jubila un? Si no s’ha cotitzat prou, es pateix per la pensió, alguns cops.
Soc un jubilat superactiu. En el meu cas, ja tinc la cotització suficient. Havia treballat en un banc i quan em vaig dedicar a fer d’autònom vaig pagar el que tocava i no només pels dies que s’actuava.
Va fer-ho al revés del que és habitual avui en dia. Primer va actuar i més tard es va adonar que li calia formar-se.
Estava al grup El Setrill fent teatre de carrer. Vam viure el primer boom de recuperar el carrer per a actuacions i cercaviles, com els Comediants. Vam anar a la primera Fira de Tàrrega. Ens van dir: “Farem una cercavila.” I nosaltres els vam dir: “Ens sap greu, nosaltres només fem pasacalles.” No sabíem que era el mateix, però en català! Ho estàvem inventant tot. A mi no m’era difícil fer jocs malabars amb boles i xanques i em va enlluernar perquè jo venia de cantar amb grups de rock o de folk. Disfrutava molt anant pel carrer i fent riure la gent. El carrer l’estàvem recuperant tots [sortint de la dictadura]. Com que no hi havia distraccions pantallístiques, tothom estava molt motivat, es participava molt.
Ha canviat molt la ingenuïtat dels infants i dels adults en aquest mig segle d’història? És més fàcil activar el cor dels infants que el dels adults?
Sí. L’infant no té prejudicis, no està “adulterat”. S’ho pregunta contínuament tot, mentre que l’adult es diu “això és així” i ja està. Un nen jugaria amb el pallasso a l’escenari; als adults ens atrapa més el prejudici. Cada cop s’adulteren més aviat els infants amb tantes extraescolars. Això farà que, quan siguin adults del tot, hagin de fer teràpies per recuperar aquell nen que portaven a dins. És un contrasentit. No és que qüestioni tot els avenços tècnics, el que denuncio és la manera de fer-los servir. Abans era “feta la llei, feta la trampa”; ara és “feta la trampa, fem una llei a cuitacorrents per regular-ho”.
‘Pallasso’ s’utilitza d’insult.
Aquest fet ja ens diu que no anem bé. Els pallassos el que volem és comunicar coses agradables. En realitat, l’insult desqualifica el que ho diu. Igual que “això sembla un circ!” de manera despectiva. Tant de bo que el món semblés un circ! Tots miraríem de fer coses per fer sentir bé els altres.
També és cert que el món adult entén que la realitat és molt complexa i ara hi ha una línia que simplifica (a favor seu, pervertint la manera de percebre el món).
L’infant és la simplificació pura; no ha tingut temps de pervertir-se. Si et preguntes sobre el perquè de les coses pots arribar a conclusions. Si no t’ho demanes, malament rai. A mesura que vas creixent, pots tenir més condicions, però demana’t igualment el perquè de les coses. L’infant no té vergonya de riure ni de plorar. Els adults ens amaguem darrere dels prejudicis i no participem de les coses, no les mirem; per això, ens van tan bé les pantalles perquè ens distancien. Les coses més inversemblants, patètiques i greus es poden aguantar des d’una pantalla.
Com és això d’anar cap al director de l’oficina i dir-li: “No tornaré, plego, que me’n vaig a actuar al carrer”?
No va ser fàcil. La felicitat la trobava actuant, no pas a l’oficina. Amb el grup d’El Setrill vam anar a Roma a fer un stage amb els Colombaioni. Vaig descobrir el llenguatge del pallasso. Quan vam tornar de Roma vam formar el Teatre Mòbil, perquè ja volíem accedir a les sales de teatre. Vaig descobrir que el pallasso em permetia fer tot allò que volia. Per exemple, quan anava d’orquestra m’agradava més presentar les cançons que cantar-les. Perquè en la presentació podia fer riure i després interpretar-les, ja se sap: mambo, txa-txa-txa i rock-and-roll.
En certa manera és una vida paral·lela a la d’Eugenio!
Exacte. Volia comunicar bon rotllo amb el sentit de l’humor. L’únic que podem fer és riure, començant per riure’ns de nosaltres mateixos.
Quan comença la carrera personal?
Deixo Teatre Mòbil perquè va sorgir un projecte a TV3 de fer un programa diari. Ens van cridar al Quimet Pla (dels Comediants) i a mi. El Mandarina Quima havia de ser un Barri Sèsam en català. Després de fer programes pilot i decorats, van acabar decidint que només hi hauria presentadors i dibuixos animats. D’un dia per l’altre, el Quimet i jo ens vam trobar fora. Vaig optar per fer carrera sol. I la primera cosa que vaig muntar va sortir bé, amb molts bolos.
Doncs quina mala passada els van fer!
No havíem firmat res. Quan ens trobem el Quimet i jo ens diem: “Quina sort que no va sortir el programa!” Ens hauria canviat tota la vida!
Era un camí solitari, però bifurcat, treballant per a la canalla i també per al públic adult, no?
Sí, hi ha hagut els dos camins. Els Colombaioni van ser els primers pallassos que van sortir de la pista del circ. Pensa que hi havia molts més teatres que pistes de circ. Primer deia que el pallasso era per a adults, més intel·lectual, i després em vaig anar adonant que el pallasso és un nen i també necessita que els nens responguin als seus estímuls. Ara actuo per a tota la família. Em diuen que els meus espectacles tenen diferents nivells de lectura que fan que disfrutin tant l’avi, com el pare, com el nen… Jo actuo per a l’infant que portem els adults a dins, però també per a l’adult que porten a dins tots els infants. Sempre he tractat la infància com un estat privilegiat de la vida que s’ha de cuidar: a més de ser el futur, tenen un present fantàstic. La veritat és que el present no fa gaire cas als nens.
Els tres ítems de Marcel Gros són humor, imaginació i poesia.
L’humor ens salva del que som; la imaginació ens ajuda a ser allò que volem ser, i la poesia és la manera d’aturar el temps i deixar-se embadalir per una papallona, una gota d’aigua, per mirar un arbre, en comptes de quedar capturat per les pantalles i les imatges, que passen a tot drap. Ens estem perdent el que hi ha al món, perquè només prestem atenció a un objecte que tenim a les mans mentre caminem pel carrer, que ens creiem que és la realitat.
Als espectacles juga plàsticament amb els objectes, fent unes figures com si fos un pintor o un escultor. ‘La gran A…ventura’ sorgia de la poesia visual d’en Brossa!
Jo no estic mai sol a l’escenari. Sempre estic jugant amb les paraules, amb els objectes, o amb el públic. Sempre dic que és millor jugar amb el paper que embolica el regal que no pas amb el regal mateix. En un paper en blanc, o una pissarra, o un cordill hi ha totes les possibilitats. El dia que necessiti un portaavions per escenificar un portaavions faré pel·lícules! Per ara, me’n surto amb un paper, un cordill o objectes quotidians per convertir-los en un elefant, si cal. Pretenc jugar seriosament, com ho faria un nen o un nena. I sí, he arribat a fer alguna exposició amb objectes o collages. Brossa m’ha influït molt perquè ell considerava que tot era poesia; per a mi, tot forma part d’un mateix llenguatge, que no és mai cibernètic. Em declaro un objector digital.
El rol de pallasso de sala, el reivindicava Claret Papiol.
Al llibre de circ català, el Claret i jo estem un darrere l’altre i ens defineixen com els pallassos que parlem més. Un cop ens van fer una entrevista junts i ell va corregir: “Escolta, aquest i jo no parlem, el que passa és que diem coses.”
Quin ha estat el paper de l’associació Per a Tots els Públics (TTP) per a la professionalització?
Fa 40 anys no era tan difícil entrar en un mercat: tu feies coses i ja es veuria on anaven a parar. Ara hi ha molta més competència. Els artistes estan molt més formats i hem de buscar la professionalització i ens cal tenir un aparador perquè et vegin, et contractin, facis la factura i puguis cobrar.
Quins riscos té la professionalització?
Parlar de política teatral és com parlar d’intel·ligència militar. Jo mai he demanat cap subvenció però sé que, si en demanes, es valora més si es compleixen determinats requisits. I això ha influenciat la creativitat. Jo em sento més lliure. Per a mi, tots els espectacles són arriscats.
El sector s’ha reordenat des que Cultura va unificar les fires de Rialles i de La Xarxa, a la Mostra d’Igualada. La supervivència de les companyies és gràcies a les gires.
El teatre familiar s’aguanta perquè hi ha moltes actuacions, perquè els caixets no són gaire elevats. Que hi hagi la Mostra d’Igualada incentiva la contractació. La pega és que hi ha un overbooking de produccions. La política de subvencions potencia que hi hagi tantes obres que el mercat no és capaç d’absorbir-ho. On abans es feien espectacles cada 15 dies, ara es fan cada mes. I les temporades, abans eren durant tot el curs escolar (i a l’estiu feies festes majors). Ara tot cada cop és més curt: quan surt el sol, la gent marxa a fora. Avui la producció és més gran i el mercat és més petit.
Barcelona necessita un teatre públic que abanderi la programació familiar, o ja n’hi ha prou amb les sales actuals però caldria millorar-ne les condicions (anar a caixet i no a taquilla).
Que hi hagués millors condicions. A Barcelona només es pot anar a taquilla, o tenir la sort que t’agafin els equipaments nacionals.
I el circ necessita un teatre específic? No té un espai que el reivindiqui, tot i que apareix puntualment en els teatres públics i privats.
El circ és com el comodí. Pot anar a molts llocs. És clar que m’agradaria que hi hagués un circ estable on els artistes poguessin actuar i el públic s’interessés per les coses autèntiques, com és el circ. Hauria de ser un circ estable, de pista, amb un escenari molt polivalent perquè avui les disciplines artístiques s’han barrejat molt.
Molt del seu humor es basa en el joc de paraules de la llengua. Com veu de sòlid el català? Si fes bromes amb un setrill, potser avui no l’entendria gaire canalla.
Em fa gràcia perquè ara celebrem les incorporacions de paraules al diccionari. Però que em diguin les que han anat caient del diccionari.
Aquest any és ‘vespreig’.
Ara la gent es referirà a un vespreig perquè és novetat, però no utilitzaran la de setrill. També fa gràcia. Tanta eficàcia, glamur, i resulta que aquesta situació ens porta pel camí de perdre el nom dels arbres. El pensament es fa amb paraules; l’hem de cuidar.
Amb ‘classe’
Un artista orgullós de Manresa
Marcel Gros és de Manresa. Ell i el Mag Lari van ser els encarregats d’inaugurar el renovat Teatre Kursaal. Recorda la lluita ciutadana per recuperar aquest teatre: “Va ser màgic, un dels moviments socials més autèntics dels esdeveniments en què he participat. És la primera vegada que he vist una gran manifestació dient: «Volem el teatre!»” Recorda que quan el Kursaal estava “a punt de caure” feien accions teatrals i cobraven l’entrada per quan reobrís. “I la gent va respondre: es va crear l’associació d’espectadors i gestió teatral El Galliner. Ha estat un exemple. Actuo per tota la península i molts em donen records a Joan Morros, perquè l’han conegut arran d’una conferència que va fer per explicar aquella aventura.”
Se sent orgullós, tot i que dissimula, de veure que hi ha classes que porten el seu nom. “És molt maco. Hi ha nens que diuen que per carnestoltes es disfressen de Marcel Gros; no de pallasso, no, específicament de Marcel Gros.” Ell ha anat modelant un rol espontàniament a l’escenari: “M’interpreto a mi mateix: quan em poso la màscara més petita del món, que és el nas vermell és quan soc més autèntic. Pujo a l’escenari i explico el meu món, comunicant coses maques… A mi m’agrada fer riure el món. Ja m’agradaria que el món ens fes riure a nosaltres. “Ara és difícil”, admet.
ENLLAÇ A LA NOTÍCIA: Arts Escèniques_El Punt Avui_Jordi Bordes