Marcel Gros encisa la Plana de l’Om de Manresa
El pallasso manresà repassa la seva trajectòria en un espectacle a mida de l’escenari i de la memòria, en què l’objectiu és convertir la vida en humor
Marcel Gros, en un moment de l’espectacle representat a l’espai Plana de l’Om / Jordi Biel
Manresa 22 MAR 2026 19:12
En Gepet, com anomena ChatGPT, l’avisa: que l’ajudarà, però que fer espectacles ja no es porta, que no utilitzi la imaginació. Però en Marcel li respon que si el vol ajudar, que li tregui la pols i que li renti els plats però que a ell el deixin dibuixar. Perquè això és el que fa en Marcel Gros, el clown, el pallasso, dit amb orgull, no amb el menysteniment i connotació negativa que sempre se li dona a la paraula.
«Marcel Gros, pallasso», s’ha vist aquests dies a l’auditori de la Plana de l’Om de Manresa en tres funcions inclòs en la campanya de Cap butaca buida, que des de fa tres any, es du a terme a tots els teatres i auditoris de Catalunya. Era recomanable anar una bona estona abans de la funció, per gaudir de la petita mostra de la trajectòria artística de l’intèrpret manresà: el quadre és ampli, versàtil i amb el ventall més gran de colors, paisatges i escenaris. El trajecte és esplèndid. Treballs en companyia i en solitari, sota carpes de circ o al mig del carrer, grans capitals o pobles més petits, premis i reconeixements. Sense cap mena de dubte, allà on ha anat Marcel Gros ha triomfat.
«Marcel Gros, pallasso» és aquesta il·lustració pintada al llarg d’un extens trajecte professional perquè l’espectador el pugui gaudir des del darrere, des de les cametes de l’escenari, des de la sala d’assaig, des de la seva creació. Gros desgrana amb eficiència, meticulositat i proximitat aquest projecte professional i vital amb les reflexions coherents i al mateix temps profundes i senzilles, lògiques davant d’un entorn massa sovint hostil. Esdevé el mestre de les petites coses ignorades o obviades.
«A mi m’agrada fer l’humor i prenc les meves precaucions», deia, i es col·locava l’identificatiu nas de pallasso. «N’hi ha que ho fan sense, però allà ells! Però per capgirar-ho tot, cal tenir nassos!» Esgranava un diàleg reflexiu intern en veu alta amb l’amatent i entusiasmat públic: «Ja sabeu oi què és un espectacle? És tot de gent a les fosques mirant un il·luminat».
I és que en Marcel Gros, el pallasso, és més que un narrador d’històries, és un articulista d’aquestes. Pel precís treball sobre el seu relat i proposta: petit, interessant, creixent, captant l’atenció d’aquell que l’escolta amb jocs de paraules, dobles i nous sentits sempre amb un marc referencial que aporta una especial proximitat i empatia. La funció de divendres al vespre va fer gaudir al mateix Gros de l’espontaneïtat del públic més menut: la honestedat d’aquella sempre fascinant innocència. Sempre són els millors còmplices.
Destacaven les històries acompanyades de les noves i sorprenents utilitats i habilitats dels objectes més qüotidians per explicar la seva trajectòria, a partir de la seva afició des de ben petit a dibuixar. I és el que ha seguit fent a l’escenari: dibuixar històries.
Marcel Gros, pallasso, dibuixa la seva història, des de ser el petit de Cal Cordes, amb els seus veïns, el senyor Magí i en René (que es deia Josep Mª, però això és igual), fins la primera vegada que va anar al circ i va guanyar una pilota en un sorteig, quan va descobrir que fer riure a la gent era el que més li agradava. Tot té cabuda en aquest particular imaginari que inclou el merescut i còmplice homenatge a companys de professió que s’acomiada amb un gran i just «fes l’humor i no la guerra».