Parlem amb Marcel Gros,
Premi Zirkòlika de Circ de Catalunya a la Trajectòria
-
Dilluns 29, desembre 2025
Escena Familiar
El prestigiós Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya han homenatjat aquest 2025 al pallasso i creador Marcel Gros amb el premi a la Trajectòria, reconeixent la seva influència com a figura clau del circ contemporani. Amb més de quatre dècades de dedicació, Gros ha sabut transformar la senzillesa en poesia escènica i captivar públics de totes les edats. Aquest guardó es va lliurar a la Gala Nit de Circ el 17 de desembre a Barcelona, que reuneix els millors artistes i companyies del panorama circense català.
Avui conversem amb ell sobre la seva carrera i inspiració.
Com recorda els seus primers passos en el món de l’espectacle i què li va fer decidir deixar una vida “convencional” per dedicar-se al circ i al teatre?
De petit ja m’atreia el món de l’espectacle. El meu pare i un veí eren músics (compaginaven la música amb l’ofici de vidriers). Davant de casa hi vivia un veí de professió enquadernador que també feia espectacles de màgia.
El carrer que era sense asfaltar i sense cotxes, permetia tota mena d’activitats lúdiques. Quan feia bon temps els veïns trèiem les cadires al carrer i escoltàvem com assajava l’orquestra. Ens coneixíem tots i ens explicàvem històries i acudits, era una xara social kilòmetre 0.
Ara costa d’imaginar però a les cases no hi havia ni televisió i molt menys ordinadors, els telèfons mòbils pertanyien a la ciència ficció. Per tant els entreteniments culturals eren esdeveniments per a tota la comunitat. El públic omplia els cinemes, teatres, circs, envelats i sales de ball.
Quan anava al cinema el què més m’agradava eren les pel·lícules de riure. Sempre que venia un circ a la ciutat anava a veure’l encantat. Moltes vegades jugàvem a representar historietes que ens inventàvem o que copiàvem dels “Patufets” i d’altres publicacions amb dibuixos.
Als 16 anys vaig entrar a treballar d’empleat de banca però les meves inquietuds sempre em portàvem a compaginar la feina amb activitats artístiques, fent de guitarrista i cantant en grups de Folk i de Roc, inventant espectacles de carrer, fins i tot cantant en una orquestra de ball, era la època que vaig qualificar de “Saltimbanqui”. El matí anava al “banqui” i a les tardes i festius practicava el “salti” o sigui, activitats artístiques. Van passar 10 anys, tenia parella i un fill i la meva companya que veia que el què m’omplia i em feia feliç era el món de l’espectacle, em va ajudar molt a prendre la decisió que va canviar la meva vida. El dia que vaig deixar el què la majoria de la gent considera una feina “normal” em van aparèixer tot un món de possibilitats. Eren els temps que es tornaven a recuperar els carrer i altres espais per convertir-los en escenaris.
La seva obra sovint combina humor, poesia i objectes inesperats. Com descriuria l’essència del seu llenguatge escènic i què busca transmetre al públic?
La meva manera d’entendre el llenguatge del Pallasso és fer paròdia tant del món de l’espectacle com de l’espectacle del món… és a dir agafar la vida quotidiana i convertir-la en un acudit i portar-lo a l’escenari en forma d’espectacle.
Qualsevol activitat humana és una font inesgotable de comicitat. Fer veure a l’espectador que hi ha dues coses genuïnament humanes i que són les que ens poden salvar de nosaltres mateixos, la imaginació i l’humor. La imaginació ens ajuda a saber qui voldríem ser i l’humor ens ajuda a suportar el què som, riure’s d’un mateix és saludable i recomanable.
El Pallasso quan es posa el nas vermell “la màscara més petita del món” surt a l’escenari com un mirall de la humanitat. Quan el públic riu amb el Pallasso, riem tots junt de nosaltres mateixos.
Entrar en el joc escènic que el Pallasso proposa és jugar amb ell, recuperant l’infant que els adults portem a dins i l’adult que miren d’imitar com un joc simbòlic els infants. És aturar el temps i permetre que la poesia ens trobi.
Per els infants el joc i la creativitat son un cosa fàcil e innata que es va perdent amb els anys, per això quan algú qualifica despectivament una manera de fer com d’infantil, crec que s’equivoca ja que per mi és molt millor “infantilitzar ” que “adulterar”.
El Pallasso no deixa de ser un nen encuriosit i sense vergonya que es demana el perquè de les coses. Inventa tot jugant noves utilitats als objectes quotidians i els converteix en companys de joc. Es el que intento fer en els meus espectacles, amb el mínim donar el màxim, jugar seriosament com un nen amb les paraules, amb els objectes i amb el públic.
Ha treballat amb mestres com Willy Colombaioni i Philippe Gaulier. Què van suposar aquestes experiències per a la seva evolució com a artista?
Vaig tenir la sort de poder anar a cursets i seminaris amb les persones que van portar el llenguatge del Pallasso a altres espais que no eren carpes de circ. Mestres com Willy Colombaioni, Philippe Gaulier i Pierre Biland em van ajudar a comprendre que el Pallasso no representa cap personatge, es representa a si mateix davant del públic, “sigues autèntic i fes realment el què tens ganes de fer i utilitza l’humor com un vehicle de comunicació”. He mirat de seguir el seu mestratge a l’hora de ser autor, director i intèrpret dels meus espectacles.
Com ha canviat la seva relació amb el públic al llarg de les dècades?
Vaig començar que encara no ens havien “pescat” les xarxes socials i la intel·ligència era tota natural, d’ordinadors, d’internet i de Smart Phone’s ni se’n parlava.
Quan estic davant del públic miro de recuperar la sensació d’autenticitat, fer un petit parèntesis sense artificis on en temps real i en tres dimensions puguem tenir una experiència immersiva sense pantalles. Això ho proporciona un gran invent de la humanitat , se’n diu Teatre, Circ, Espectacle, una cosa única i irrepetible que compartim com es feia des de la nit dels temps quan a les cavernes algú explicava històries a la vora del foc.
Què representa per a vostè rebre el Premi a la Trajectòria dels Premis Zirkòlika?
D’entrada la paraula trajectòria m’impressiona ja que a mi m’ha tots aquests anys m’han passat volant. Però que un jurat format per reconeguts membres del món de l’espectacle valori tant bé el meu treball m’emociona molt.
Existeix algun moment o projecte de la seva carrera que consideri especialment significatiu o transformador?
Quan vaig decidir dins de totes les especialitats del món de l’espectacle triar el Pallasso com ofici.
Creu que el circ i el teatre gestual tenen avui un lloc diferent davant el públic jove respecte als inicis de la seva carrera?
Avui en dia totes les disciplines escèniques es barregen, el circ ha entrat dins el teatre i el teatre ha entrat dins el circ. La dansa , el teatre gestual, el teatre de text i el físic es combinen per trobar nous llenguatges que connectin amb el públic actual. Que per molt connectat que estigui amb les noves tecnologies s’adoni que existeix una cosa autèntica i que és en viu i en directe, on el risc i la poesia no tenen res d’artificial.
Hi ha artistes emergents o tendències que li cridin especialment l’atenció?
Actualment els artistes han tingut l’oportunitat de formar-se en escoles, instituts, conservatoris, etc., estant molt més preparats tècnicament. Els artistes emergents han de vetllar perquè la tècnica no amagui la humanitat i l’autenticitat que es necessita per comunicar directament amb el públic. A vegades es cuida més l’estètica i la promoció del producte que el producte en si.