EN PRESÈNCIA DEL PALLASSO

Un ‘saltimbanqui’ de  Manresa

 

Per Marina Suleymanova

Foto: Jesús M. Atienza

Hi ha pallassos blancs i hi ha pallassos augustos, hi ha excèntrics i bufons, els de carrer i els de teatre, els que parlen i els que no. I hi ha Marcel Gros, un autèntic creador de mons, que enguany compleix 40 anys des que, el 1981,va acabar la seva rutina bancària per fer el teatre de carrer. “Mentre treballava al banc, jo era un saltimbanqui: “banqui” al matí i “salti” a la tarda. Els meus pares volien que fos més “ban- qui” que “salti”, però finalment va sortir el que va sortir. Un dia, em vaig adonar de que tot el que m’agradava fer tenia un nom, era el pallasso”, explica Marcel Gros.

Tot i ser Gros i tenir els 40 anys de trajectòria artística, el pallasso, quan es troba al davant del públic, juga i intenta ser un nen per recuperar la seva bestialitat, curiositat i innocència. Un nen que no vol donar tota la raó als adults, perquè els adults estan adulterats. “Em complico molt preparant un espectacle, traient a l’escenari allò més simple que fins i tot pugui entendre una persona adulta. A més, sempre dic, si hi ha una cosa que el nen no entengui, que s’ho pregunti a un adult. Però, sobretot els adults, pregunteu als nens si hi ha alguna cosa que no enteneu”. Marcel Gros diu que el llenguatge del pa- llasso no només tracta el sentit de l’humor; és molt més ric. Ser pallasso és mostrar el teu costat humà, ser poeta, és una manera de comunicar les coses. Des del moment en què Marcel Gros apareix a la pista no para d’explicar i d’explicar tot el que fa i el que l’envolta. Curiosament, els seus monòlegs no molesten, fins i tot ajuden a l’espectador a seguir el joc i la imaginació de l’artista. El pallasso reconeix que no aguanta sense parlar i que el text li surt de dins. “Tinc una mena de dramatúrgia que es diu comicaturgia. Penso que no parlo, dic coses”, afegeix.

L’artista considera que ser pallasso és una manera d’anar pel món i ser autèntic. I si ets autèntic, pots fer el que et doni la gana, això sí, sent autèntic. Els Colombaioni li han ensenyat que ser pallasso és un ofici. Llavors, ell ha continuat amb els mestres com Philippe Gaulier i Pierre Byland. Actuant al carrer durant els anys vuitanta va conèixer els seus futurs companys de la companyia Teatre Mòbil. Més endavant, va iniciar un camí en solitari. Avui en dia, treballa amb el seu in- substituïble companya, Maite Orriols, que li fa de tècnica i, segons explica el nostre protagonista, “hi ha molts tècnics que al·lucinen amb ella”.

“Un arriba molt més lluny amb un llapis i un paper, que amb totes les aplicacions que un es podria baixar al telèfon mòbil”, diu el pa- llasso nascut a Manresa. I creu que la ima-

ginació i el riure és el que ens ha de treure d’aquest tipus de pandèmia. “Els pallassos ja estàvem acostumats a portar la mascareta o la màscara més petita de el món”, diu Marcel Gros, referintse al nas vermell que porta penjat al coll, mentre té posada la mascareta. I el pallasso afegeix: “És tot un ball de màscares, l’òpera de la vida”.

   Actualment treballa amb la seva insubstituïble companya Maite Orriols, que li fa de tècnica

Marcel Gros creu que la imaginació i el riure és el que ens ha de treure d’aquest tipus de pandèmia