Qui sóc

Al llarg dels temps el personatge còmic, burlesc, ha estat present als teatres i places d’arreu del món. La història de l’evolució d’aquest personatge és també la de l’evolució del món de l’espectacle.

En la Comèdia de l’art es creen uns nous arquetipus còmics: el Pierrot, l’Arlequí, el Polichinela.

A mitjan segle XVIII Giuseppe Grimaldi idea un nou arquetipus burlesc. A finals d’aquest segle Philip Astley, un ex-general de cavalleria organitza els primers espectacles de circ.

Els anglesos comencen a anomenar clown a un personatge còmic del teatre anglès. Freqüentment els clowns mostren habilitats i excentricitats diferents; acrobàtiques, gimnàstiques… Eren personatges grotescos que, entre número i número de cavalls, sortien a la pista per divertir la clientela dels primers circs fent mil i una cabrioles i peripècies dalt del cavall.

L’any 1869 Tom Belling, crea el tipus de pallasso August. El joc era molt simple: es tractava d’una parella de pallassos on el llest (clown) enredava el ximplet (l’august).

De mica en mica la pantomima dialogada va prenent més força i la parella de clown, el Blanc i l’August, es presenta de manera definitiva, institucionalitzada. El clown blanc recull en el seu estil l’herència dels pierrots de la Comèdia del l’Art i llueix roba tant elegant, poètica i senyorial com ho demana el seu personatge. Més endavant, quan el clown deixa de fer cabrioles, els seus vestits van adquirint riquesa d’ornamentacions i formes fins el punt que, cap als anys 20 , els clown competeixen entre ells ja no per la seva capacitat artística sinó per l’elegància i el barroquisme dels seus vestits.

L’August, en canvi, s’inspira en la vida quotidiana, és com d’estar per casa: samarreta o abric, paraigües, maletot… i tot enorme: les mànigues li van llargues; els pantalons li arrosseguen per terra; els botons li fan pam; la corbata li arriba al genoll… De fet, els augustos són com nens als quals tot els hi va gran, nens als quals fins i tot els seu cos els va gran.

I dins els augustos hi ha un tipus que té les seves pròpies aventures solitàries, ens referim al excèntric.

Com hem vist el clown (el pallasso) prové de la tradició del teatre popular i troba el seu hàbitat perfecte dins el circ ja que és un tipus d’espectacle que barreja realitat i poesia en la mesura justa perquè el pallasso s’hi trobi còmode.

Tot evoluciona i el pallasso el podem trobar actualment en places i teatres de tota mida i condició… no és que el pallasso hagi abandonat el món del circ sinó que ha vist que el món… és un circ.

El Riure és un exercici molt complert on es posen en moviment 400 muscles, s’eixamplen els pulmons i s’oxigena l’organisme…la qual cosa permet reforçar el sistema inmonològic.

El Riure és una manera de comunicar, com ballar, jugar, plorar… Segons Freud (el pare del psicoanàl·lisis),és el camí més curt entre dues persones (Si jo ric amb tu o de tu, estic permetent que tu riguis amb mi o de mi).

Els éssers humans de tots els temps i cultures han rigut i riuen davant les situacions més inesperades, els infants riuen i ploren sovint i mentre es van fent grans van deixant de plorar i, de vegades, de riure també.

El Riure que cerca els pallasso és l’amical, l’espontani. L’ingenu… un riure necessari que sovint retorna la mirada de l’espectador cap el nostre entorn més immediat, per veure l’aspecte més grotesc, d’aquest, o per deixar entreveure la part més tendra, més genuïna.

I és gràcies a aquesta mirada original que els objectes quotidians prenen un sentit del tot inesperat, i una senzilla cadira, o uns lletres gegantines, són capaces de convertir-se en els partenaires més irreverents i provocar el riure dels espectadors sorpresos que junt amb el pallasso, van obrint horitzons a la fantasia, a la imaginació.

I és aquí on entra en funcionament un sisè sentit, que és patrimoni exclusiu dels humans… em refereixo al sentit del l’humor un sentit connectat directament amb la intel·ligència. Així el Riure, es converteix en una expressió de força, de festa, de crítica, de contradicció i de vida… una manera de vulnerar les convencions… no és una manera d’escapar de la realitat, sinó d’afrontar-la positivament.